De tots és ben sabut que “pobres sempre els tindrem al nostre costat”. El problema és que si aquesta societat nostra, tan consumista i que tants valors ha anat perdent per l’afany de posseir i de gaudir, pateix una crisi econòmica, sovint provocada per la mateixa societat en el seu afany desmesurat de créixer, els que estan en els esglaons més baixos de l’economia passen a engrossir les llistes dels “pobres de necessitat”.
En bona part som nosaltres mateixos els que, deixant-nos portar per l’afany de ser “bonics”, de ser “considerats” pels altres, de donar una imatge que no ens correspon, ajudem a que sorgeixin aquestes crisis i, a sobre, no som conscients que al nostre costat hi ha molta gent que pateix de manera punyent les seves conseqüències. I és que no és còmode pensar que hi hagi gent que pateix arribant a perdre, fins i tot, la seva llar.
Per acabar d’agreujar la situació hem patit la “poca sensibilitat” dels nostres governants que no han parat d’efectuar retallades en les despeses socials (educació, sanitat, dependència, ajudes socials …) alhora que ens han anat pujant la pressió fiscal, deixant de banda les autèntiques retallades que sí que haguessin ajudat a pal·liar els efectes de la crisi en els més desfavorits.
Sí, som col·laboradors necessaris perquè les crisis s’acarnissin en els més febles. Perquè no sabem renunciar al que avui la societat ens ensenya com “políticament correcte”; perquè no sabem renunciar a l’afany de posseir; perquè no sabem renunciar a les nostres “falses imatges” i, d’altra banda, no hem exigit als nostres governants decisions polítiques que sí que haguessin ajudat a que els efectes econòmics adversos haguessin estat menys agressius.
